David Caño

Fotografía @Albert Salamé
(Olot, 1980) Poeta y activista social y cultural, ha colaborado con los diarios El punt Avui, la Directa, Núvol o Crític. Como poeta, se dio a conocer en el 2007, cuando ganó el Premio Amadeu Oller con Barcelona. Desde entonces, ha recogido su poesía, a veces directa y contundente, en siete volúmenes: He vist el futur en 4D (He visto el futuro en 4D, 2009) Premio de Poesía Vila de LLoseta; PostMortem. I del no-res, TOT (PostMortem. Y de la nada, TODO, 2012); Teresa la mòmia, con Lluís Calvo (2013); Res és ara ni això (Nada es ahora ni eso, 2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna)/De Penitentes a Desamparados (como dos calles de Barna), con Ricard Mirabete y fotografías en blanco y negro de Carles Mercader (2014), Nictàlgia (2017) y Un cos preciós per destruir (Un cuerpo precioso para destruir, 2019), libro que mereció el Premio Jocs Florals de Barcelona en 2019. Con una presencia constante y proteica en los escenarios, ha realizado a cabo performances donde muestra su faceta más orgánica y corporal. Forma parte del grupo musical Ovidi4, junto con Mireia Vives y David Fernàndez.
POEMAS
Sento el teu dolor però no puc agafar la teva vida de la mà.
SARAH KANE
Qui inocula el dolor a dins de qui?
Ja no recordo els motius,
només els blaus del teu cos,
els talls i aquell tremolor perpetu.
La suor, quan t’assegurava
que conec una santera, aquí,
a la Mare de déu del Port, on visc,
lliure de lleis, a la deriva:
“Can Tunis ja no hi és,
no puc ensenyar-te’l,
ja no sabràs com canta la meva gent,
com n’és de càlida la foguera”.
Hi havia el cartell immens,
els diazepams amb cervesa
i les teves pintures tacades de sang.
Tinc por
d’abandonar l’espiral que ens deforma.
La terapeuta va renunciar.
Podia sentir el nostre patiment massa endins.
I ara, totes les coses boniques del món es podreixen.
Quan el no-res ja no representa res,
i no hi ha prou tristesa que pugui ofegar-nos.
A les 4:48
hauré perdut la consciència
de les hores que fa que dormo sense dormir.
I no crec que sigui massa recomanable,
retornar a les nostres lectures, als teus versos escapçats,
a la maleïda memòria de tots els suïcides.
Qui ens plorarà a tu i a mi?
Qui esbotzarà la porta
per encarar-se al fàstic i la pudor de la mort?
Qui ens farà desaparèixer,
per sempre?
Siento tu dolor, pero no puedo agarrar tu vida de la mano.
SARAH KANE
¿Quién inocula el dolor dentro de quién?
Ya no recuerdo los motivos,
solo los cardenales en tu piel,
los cortes y ese temblor perpetuo.
El sudor, cuando te aseguraba
que conocía una santera, aquí,
en la Mare de déu del Port, donde vivo,
sin leyes y a la deriva:
“Can Tunis ya no existe,
no puedo enseñártelo,
ya no sabrás cómo canta mi gente,
lo cálida que es la hoguera”.
Había un cartel inmenso,
los diazepam con cerveza
y tus pinturas manchadas de sangre.
Tengo miedo
de abandonar la espiral que nos deforma.
La terapeuta renunció.
Sentía nuestro sufrimiento demasiado adentro.
Y ahora, todas las cosas bonitas del mundo se pudren.
Cuando la nada ya no representa nada
y no hay tristeza suficiente que nos pueda ahogar.
A las 4:48
habré perdido la conciencia
de las horas que llevo sin dormir.
Y no creo que sea demasiado recomendable
volver a nuestras lecturas, a tus versos recortados,
a la memoria maldita de todos los suicidas.
¿Quién nos llorará a ti y a mí?
¿Quién reventará la puerta
para enfrentarse al asco y al hedor de la muerte?
¿Quién nos hará desaparecer
para siempre?
Entre muntanyes
Com podríem salvar-nos
de tanta desesperació?
Dels cristalls a les mans
reflectint els nostres fracassos,
de tantes paraules emmascarant desercions.
M’espanta la teva casa del bosc,
em recorda el nen que vaig ser.
Has matat els conills.
Els has arrancat la pell amb les mans.
I has sentit plorar els gats, tota la nit,
amb indiferència.
Sents el cant llunyà dels grills?
No et recorda el suïcida?
No puc suportar el fred terrible
que es filtra per aquesta finestra esquerdada,
la foscor que avança entre la foscor
d’unes habitacions que ja no reconec,
que supuren la tristesa de tots els llocs
que han sigut abandonats.
Voldria no veure tota la violència
de les ciutats als teus ulls.
La por de la presa quan se sent acorralada.
He vingut a vetllar-te.
I tanmateix,
sospito
que per més que la desitgem,
la mort no vol saber res de nosaltres,
de les nostres ambicions,
dels nostres desafiaments.
Entre montañas
¿Cómo podríamos salvarnos
de tanto desespero?
De los cristales en las manos
reflejando nuestros fracasos,
de tantas palabras que enmascaran deserciones.
Me espanta tu casa en el bosque,
me recuerda al niño que fui.
Has matado los conejos.
Les has arrancado la piel con tus manos.
Y has escuchado a los gatos llorar, toda la noche,
con indiferencia.
¿Oyes el canto lejano de los grillos?
¿No te recuerda al suicida?
No puedo soportar el frío terrible
que se filtra por esta ventana agrietada,
la oscuridad que avanza entre la oscuridad
de unos cuartos que no reconozco,
que supuran la tristeza de todos los lugares
que han sido abandonados.
Quisiera no ver toda la violencia
de las ciudades en tus ojos.
El miedo de la presa al sentirse acorralada.
He venido a velarte.
Y, sin embargo
sospecho
que por mucho que la deseemos,
la muerte no quiere saber nada de nosotros,
de nuestras ambiciones,
de nuestros desafíos.


















